Catalan Basque English French Galician German Italian Portuguese Russian Spanish

Últims vídeos

Destaquem

Descarrega't el llibre!

informes

Informes

d'Iniciativa Animalista.

Becerrades mai més!

 

El Bloc de Manolo Sáez

 

Llibertat.cat

SEPC

Plataforma Prou!

Visita el nostre bloc.

La meva terra no té una flama que digui si,
però una espurna sempre ho vol dir.  
No té una flama que digui no,
però té cendra que ho colga tot.   Lluís Llach.  La meva terra.  
Era a la plaça de la Constitució d’El Puig, amb un somriure permanent a la boca per a fer veure que estava del seu costat.  Esperava el moment de la batalla de rates per a obtindre imatges amb les que demostrar que, al meu xicotet país, existeix l’enèsima forma de linxament públic convertit en diversió.  Són les noves festes davant el patíbul: les persones que s’anaven a ajusticiar han deixat tot el protagonisme als animals de pràcticament totes les espècies a l’abast, i el passeig amb la gramalleta és ara una nit de bous al carrer, una jornada de tir i arrossegament, una competició colombaire o una batalla de rates.
Les Festes de Sant Pere Nolasc d’El Puig, el darrer diumenge de gener, inclouen la dels joves de la lleva, que es continua celebrant malgrat la fi del servei militar masculí i obligatori.  Vestits amb uniforme de camuflatge i sense cap dona entre ells, trenquen els perols amb llepolies i joguines que els xiquets i xiquetes recullen del terra.  Ens contaren que alguns d’aquests perols tenen una “sorpresa”: fiquen rates, unes mortes i altres vives.  Si ix una de morta, els joves la llancen contra la gent, a la recerca del crit desesperat de les xiques.  Si ix una de viva, la diversió està en aprofitar el seu intent desesperat de fugir per a “caçar-la” a puntades i xafades fins que, ja morta, torne a fer de cosa divertida que tirar a les xiquetes per a festejar.  Tradicionalment, s’han utilitzat rates de marjal caçades als camps de l’horta, però ha hagut ocasions que s’han fet servir ratetes de laboratori, comprades a tendes d’animals, i fins i tot conills.

La festa d’aquest any ha estat marcada per la campanya animalista que ha portat el cas als mitjans.  Al meu costat hi havia molta gent indignada que clamava contra la que no té altra faena que fotre la festa tan esperada per la resta.  Vaig recordar el xic d’Algemesí que anava pel carrer Muntanya cap a la plaça de bous, acompanyat d’aquelles dues xiques sense veu i en segon pla, i que es topà amb la manifestació de la Folgança del primer dia de la setmana de bous.  S’apropà lentament, amb les xiques sempre al seu darrere.  Amb un somriure a la boca, em pregunta amb la seua veu més suau: per què protesteu?  Si a la plaça de bous només hi ha festa!  
A la plaça de bous hi ha bous torturats i matats, i als plats hi ha xais, garrins, vedelles o pollastres, i a les jaquetes de pell hi ha la pell de vaques mortes… i a la plaça de la Constitució d’El Puig hi haurien rates.   Jo no sé veure altra cosa, no puc cimentar res a sobre d’un llot tan evident.  Estava envoltat de gent que no veia els bous, i molt menys podia veure les xicotetes rates de marjal que salten entre els cavallons dels camps.  És així com funciona la ideologia del poder, fent que la gent mire el llot i veja un fonament ferm.   
Aquella plaça era un gran monument a la ideologia de poder heteropatriarcal i especista.  Al meu costat hi havia un grup de “parelles” redistribuïdes entre homes i dones.  Uns al front i participant de la indignació col•lectiva, les altres en un segon pla i recolzades sobre una paret, cedint simbòlicament tot el protagonisme als caps de la llopada com ho havien fet aquelles dues xiques d’Algemesí.  Entre elles parlaven de màsters i tesis, de presentacions i lectures públiques de treballs, fent palesa una formació superior que no era gens evident quan parlaven els líders naturals, nascuts per a governar el món.  Les seues millors aportacions foren frases com “De què protestaran ara, de que no hi na dones? Les rates fan de dones!” o la inquietant “Haurien de protestar per tot lo que s’ha de protestar!”.  
Quan una “parella” es reunificà i marxà al ritme marcat pel seu director d’orquestra, una de les dones que quedà li explicà a l’altra com funcionava la tradició pugenca a través de tots els ets i els uts de falles, penyes, colles, associacions, confraries i devocions.  Era un relat en línia sense cap anàlisi ni crítica, on tot semblava fixat, inamovible, inqüestionable.  La protagonista d’aquella escena, tot un símbol de la “tradició” que seria pujada als altars poc després, s’havia pres la píndola blava de Matrix i era part de la cendra que tot ho colga a la meua terra.
Els xiquets de la lleva, la majoria dels quals tenia pinta de tindre unes quantes nits de festa a les esquenes i d’haver trencat tradicions de totes les classes i colors, aparegueren a la plaça en grup, amb una pancarta de protesta per la protesta (el que ve a ser la reacció de tota la vida) que anunciava que no els llevaríem les seues tradicions i que mostrava el seu rebuig per La Sexta, que havia tingut la gosadia d’informar del fets en lloc de silenciar-los.  La gent començà a corejar consignes com “Ser dels quintos és el millor que hi ha!” i l’impressionant “Volem rates!”.  Una estoneta després i sense que arribara a eixir el “Llibertat!” que s’ha fet habitual en aquest tipus de manifestacions, la lleva recollí la pancarta i tothom s’aplaudí per haver estat protagonista d’aquesta nova mostra de magnífic compromís amb la tradició.  
Mentre participava com un més de tot allò, pensí que Morfeu apareixeria en qualsevol moment donant bots de teulada en teulada, i que tota aquella gent es convertiria en còpies del temible agent Smith.  Vaig tornar al món de la lògica virtual quan la lleva obrí un sac de pilotes toves i començà una batalla de pilotades que em va fer somniar que, miraculosament, s’havia trobat una forma de fer el mateix que es feia amb les rates.  No va ser així: finalment, aparegué l’expert en perols amb una carretada d’aquestes coses i penjà la corda per a fer pinyates entre els balcons d’una banda i altra de la plaça.  
Vaig aguantar la respiració quan començà “la festa”.  Dels dos primers perols només caigueren trossos de fang cuit amb alguns premis pels xiquets i xiquetes.  Mentre penjaven el tercer, uns gests dels mestres de cerimònia els delataren: sabíem que, quan el trencaren, anava a aparèixer la primera rata.  Estava morta, i el seu cadàver anà d’una banda a l’altra de la plaça, s’estavellà contra el terra i els balcons i anà a parar diverses vegades contra un munt de xiquetes seleccionades pels galants festejadors de la lleva.  
De sobte, dues dones es convertiren en l’objecte de l’ira dels tradicionalistes.  Eren periodistes del diari Levante que atragueren la seua atenció quan la fotògrafa intentà prendre primers plans de la rata.  Potser les confongueren per animalistes infiltrades com nosaltres o que les atacaren, simplement, per ser del gremi que els havia pertorbat.  Foren envoltades per un grup que les insultava, amenaçava i colpejava.  Jo era a prop i vaig intentar prendre fotografies, però només captí el tumult amb la meua càmera sense ràfega.  Vaig poder veure els colps, sentir els crits i presenciar la tasca dels bavosos de sempre, que volgueren aprofitar-se de l’anonimat (no hi havia cap agent de policia a la plaça).  Darrere de mi, intimidaren un càmera de televisió que portava un equip sense marques de cap cadena, i que no pogué fer el seu treball.  Abans, havia rebut permís de la gent d’una casa per a treballar des d’un balcó però, pocs minuts després, fou expulsat a instàncies dels de baix.
Ja no hi ha més història.  Tothom mirà, la majoria rigué, un munt de gent aplaudí l’agressió.  Després, més rates mortes volaren per la plaça del patíbul.  L’alcalde s’apressà a sentenciar que les periodistes no havien patit cap dany, a la caserna de la Guàrdia Civil on presentaren les corresponents denúncies per les agressions i les amenaces patides, pels danys a l’equip i per la destrucció del seu treball: els havien furtat la càmera, l’havien feta malbé i havien formatat la targeta de memòria.  El cap de l’oposició socialista a l’Ajuntament d’El Puig defensà els seus veïns indignats amb els mitjans de comunicació .   Trist.  Fastigós.  Patètic.  Molt tradicional.
El meu record serà per les rates que no són res, que no mereixen res, que poden ser utilitzades per a qualsevol cosa als laboratoris, als terraris o a les festes.  Que tenen l’habilitat d’adaptar-se i de sobreviure, d’existir al voltant dels humans i de fugir sempre dels humans, de tirar endavant amb allò que aboquem i de ser protagonistes de mil cadenes tròfiques.  Que saben i aprenen, com han mostrat als laberints on són abocades per gent amb molta afició per les descàrregues elèctriques.  Que han demostrat que prefereixen alliberar altres rates captives a menjar un mut xocolata que seria per a elles soles .
El Puig és el poble de la gent que denuncià la batalla de rates, que demanà l’ajuda de la gent animalista per a eixir del llot i alçar noves formes de fer sobre la terra ferma.  Són les espurnes que brillen entre la cendra que es deixa caure sense oferir resistència, i que ve de la foguera on els de sempre, també l’alcalde i el seu amic de l’oposició, cremen bona fusta.  Mentre m’espolse de la roba tota la cendra que em caigué a sobre a la plaça de la Constitució d’El Puig per la festa de Sant Pere Nolasc, el meu reconeixement també és per a totes aquestes espurnes.
 

 

Opinió

RogerCastellanos

    

Joomla Template - by Joomlage.com