Catalan Basque English French Galician German Italian Portuguese Russian Spanish

Destaquem

Descarrega't el llibre!

informes

Informes

d'Iniciativa Animalista.

Becerrades mai més!

 

El Bloc de Manolo Sáez

 

Llibertat.cat

SEPC

Plataforma Prou!

Visita el nostre bloc.

Dijous, 17 Juny 2010 11:48

:: 17/06/2010 :: Prou de becerrades!

Reproduïm a continuació un article escrit per una jove col·laboradora de 15 anys de la Plataforma que exposa el seu punt de vista sobre la barbàrie que es comet a les places de tortura.

 

Antiga Roma. Segle III, a.C. La grada crida entusiasmada en quant veu eixir de la porta gran sis gladiadors que van a lluitar fins la mort per a aconseguir la seva llibertat. Alguns s'encomanen als seus deus, altres es limiten a contemplar el cel per ultima vegada. Tots saben que, prompte o tard, arribarà el seu final. Amb un "Ave, Caesar,morituri te salutant" (Salud, Cesar, els que van a morir per tu et saluden) comença el combat. Es pot observar com un "samnita" protegit amb un gran escut però armat amb una petit ganivet es defensa d'un "secutor" que, amb la seva espasa, sorteja a cada pas la mort del seu aponent. El públic torna a emocionar-se quan el "samnita" pega un pas en fals i cau al terra, amb el que el seu contrincant l'apunta al coll amb l'espasa. El "secutor" mira cap a l'emperador; i aquest fa una mirada a la grada. Tots els assistents li demanen la mort del gladiador, volen saciar-se amb la sang de la víctima. Finalment, estén el braç dret i fa el dit gros cap avall. El gladiador guanyador clava l'espasa a la gola del seu contrincant, amb el qual la grada embogeix i s'alça dels seus seients aclamant al venedor. Encara queden dos baralles, el que fa augmentar el frenesí del public. En quant acaben els altres combats, queden tres guanyadors que deuran de enfrontar-se al següent combat.

 

 

El filosof Luci Anneo Sèneca ens va deixar un text on ens mostra la seva consternació davant l'estèril i sanguinolenta matança de gladiadors al circ romà:

 

Per casualitat, al migdia vaig assistir a una exhibició, esperant una poca diversió, uns acudits, relaxar-me...Peró va resultar ser tot el contrari...Aquests gladiadors ixen sense cap tipus d'armadura, s'exposen sense cap defensa als colps, i cap d'ells colpeja en va...Pel matí tiren els homes als lleons; a la migdiada li'ls tiren als espectadors. La multitud exigeix que el guanyador que ha matat als seus contrincants s'encare al home que, a la seua vegada, el matarà, i el últim victoriós el reservaran per a una altra massacre. Aquest tipus d'esdeveniments ocorren estant quasi buides les grades... A l'home, sagrat per a l'home, el maten per diversió i riures.

 

Ara, comparem els gladiadors de l'antiga roma amb els bous de l'avançat segle XXI.

 

L'Estat espanyol en l'actualitat. Segle XXI, d. C. La grada, plena de vells, espera impacient l'arribada del bou al rodeig. Ara mateixa, a l'animal se li estan untant els ulls amb vaselina, per a dificultar-li la visió; les seves peülles estan sent cobertes d'aiguarràs, per a provocar cremor i dolor amb cada pas; li estan taponant els orificis nasals,amb la intenció d'augmentar-li la fatiga; li estan produint talls profunds amb acer, està tancat durant HORES a un calaix sense cap tipus de contacte amb l'exterior, de manera que, al eixir a l'exterior, la seva actitud es, aparentment, violenta, pero tansóls es un animal que no deuira d'haber nascut bou i ha cometut el major error de sa vida. D'altra banda, al cavall se li posa un peto que pensem que és per protegir-lo, però en realitat es col·locat per a evitar que el públic vega el trencament de la pared abdominal deL cavall i per tal que no es vegen els budells. A més, per a no “ferir la sensibilitat del públic” (si es que pot tenir sensibilitat una persona que gaudeix de la tortura d'un animal), se li destrossen les cordes vocals, ja que el bou produeix forts crits de dolor.

 

La feina del picador consisteix en clavar la pica al coll del bou davant de la creu. Teòricament, només es deuria d'introduir la punta de 3 cm de longitud, però sempre es claven 11 cm. més de la pica, el que representa una ferida de 14 cm de profunditat i fins a 40 cm d'extensió, el que li produeix al bou un dolor insuportable que el destrossa per dins. Alguns picadors giren i regiren la pica per tal de provocar-los una hemorràgia major o bé perforar-los el pulmó. Si el torer veu que el bou està massa “violent”, el picador el “castiga” fent-lo perdre molta sang i limitant-li els moviments. Cada bou rep unes 3 o 4 punxades.

 

Després de que el picador faça la seva feina, el torer demostra la seva “valentia” donant-li passes de muleta, esgotant-lo per l'esforç i per la perduda de sang. El bou, amés de les tortures a les que ha estat sotmès, es un animal miop, daltonià, poca traça i ingenu que l'únic que fa és envestir una capa que li posen davant d'ell, creient que ell es el culpable de tots els seus dolors i patiments. Diuen assassí al bou que no es deixa enganyar i ataca al seu vertader torturador, el torer.

 

Les banderilles acaben en afilats arpons metàl·lics de 5 cm. Els banderillers claven 5o 6 d'aquests arpons a les mateixes ferides provocades pels picadors o prop d'elles. A cada moviment del bou, els arpons es remouen esgarrant-li internament la carn, augmentant l'hemorràgia i “completant” la sàdica feina del picador. El terrible dolor que li produeixen totes aquestes ferides i la destrossa dels músculs del coll, es el que obliga al bou a baixar el cap. Quan el bou arriba al reu té el “greu defecte” (deu ser un gran “error” de la natura) de dur el cap alt. Amb aquesta postura, per a matar-lo, el torer es deuria d'apujar a una escala per a clavar-li l'espasa i això no seria pràctic ni conforme a la sublime “dignitat” d'aquestos torturadors.

 

Es tracta de clavar una espasa de quasi un metre prop de les vertebres per a lesionar el cor o algun vas sanguini important. Aquesta es la teoria, i, com no!, mai ocorre. El més normal es que l'espasa tan sols arribe arribe als pulmons i que el animal s'ofegue a la la seva pròpia sang, després de molts intents el robust animal encara està viu. Agonitzant, gemint llastimosament, vomitant sang i perdent orina

 

Finalment, se li dona la puntilla per a intentar seccionar la medul·la espinal. Si, per desgràcia, la medul·la no es seccionada sinó que tan sols danyada, el bou no estarà realment mort, sinó que amb un cert grau de paràlisis i es arrossegat viu i conscient. (A Múrcia, en setembre de 1979, el bou es va alçar quan era arrossegat). Encara en el cas de que la medul·la quede seccionada, el cap del bou segueix “viva” uns minuts, pel que sent perfectament el mal al tallar-li les orelles. El bou mai arribe totalment a mort al segon acte de carnisseria, a la rebotiga de la plaça, on ja no fan falta lluentons per a esquarterar. El més terrible de tot açò no es la nostra estupidesa, ni la tortura fins la mort, ni l'assassinat per diversió; sinó que tot açò es fa en nom de la Verge de la Macarena, la Verge de la Soledat i del Jesús del Gran Poder!

 

Cap ésser viu ha nascut per a ser maltractat per altre. Sí, a la natura existeix la violència, els carnívors es mengen als herbívors i els herbívors a les plantes. Es una cosa inevitable. Peró això no justifica la violència i la crueltat gratuïta tan freqüentment vista a la nostra “civilitzada” societat. Hi ha poques coses que podem canviar ena vida. Aquesta es una d'elles: protesta i deixar d'assistir a aquesta macabra representació d'horror i sofriment, les corregudes de bous. On un matador i els seus còmplices es dediquen a assassinar i torturar lentament a un dels més bells animals que la natura ens ha ofert: El bou. Si no hi ha demanda, no hi ha oferta. Tu elegeixes.

 

Espere que, en quant s'aturen i pensen, comprenguen les ganes que tenim uns quants de veure a algun “amigo” com el José Tomás baix terra. No es tan sols la tortura de l'animal, es la visió que se li dona a Europa d'Espanya, el fet de que un tio amb un vestit ajustat cobre uns quants milions d'euros només per matar i torturar mentre que hi han famílies amb tots els membres parats.

 

Molts taurins comenten l'idea de que, sense les corregudes, els bous de lídia s'extingirien, cosa completament incerta. Si els ajuntaments, amb els diners amb els quals subvencionen les corregudes de bous els invertiren en parcs naturals per a ells, es solucionaria el problema.

 

Jo hi he estat una bona estona per a redactar aquest article, però, si no reivindiquem els drets animals, aquesta tortura durarà el mateix que la nostra estupidesa.

 

“I de cop i volta [el bou] va mirar cap a mi. Amb la innocència de tots els animals reflectida als ulls, però també com una imploració. Era la querella contra la injustícia inexplicable, la súplica front a la innecessària crueltat”.

Antonio Gala

 

Teresa G. M.



 


 

 


 

 

 

 

Vist 2311 vegades

Opinió

RogerCastellanos

    

Joomla Template - by Joomlage.com