Catalan Basque English French Galician German Italian Portuguese Russian Spanish

Destaquem

Descarrega't el llibre!

informes

Informes

d'Iniciativa Animalista.

Becerrades mai més!

 

El Bloc de Manolo Sáez

 

Llibertat.cat

SEPC

Plataforma Prou!

Visita el nostre bloc.

Dimecres, 03 Desembre 2014 23:00

Cal vestir l’animalisme d’una filosofia de la praxi. En resposta a Jesús Frare (I)

Introducció: assumint la crítica, passem a l’acció

Com bé expressa el company Jesús Frare, en resposta al text El socialisme serà animalista o no serà, la principal debilitat que es desprèn de la meva argumentació és precisament la d’arribar a una conclusió i, just en aquell moment, fer-me enrere d’aquesta. Fent valer l’argument que a l’estar inserits irremeiablement en la infraestructura del model de producció capitalista, resulta inútil tractar de ser conseqüent amb la pròpia consciència del que és just, argumento que la superestructura és un sistema hegemònic de valors, normes i d’institucions de les quals no en podem prescindir com a individus sense enderrocar abans col·lectivament la infraestructura econòmica que la sustenta.

D’aquesta manera, Frare focalitza la seva crítica, encertadament, en la desviació adventista, o determinista, i també mecanicista, afegeixo, que es produeix al situar la superació del carnivorisme i l’assoliment de la igualtat entre espècies animals, en la “victòria final del comunisme mundial”. D’una banda, penso que l’error radica en obviar que la cosmovisió especista, com ho és també la societat heteropatriarcal, és anterior al mode de producció capitalista i que, per tant, la construcció del socialisme no és apriorísticament determinant, malgrat que històricament necessària, en la seva superació.

Per altra banda, i seguint el mateix argument, he obviat un altre element bàsic: entenc que no té sentit aïllar-nos, per exemple, del diner, com a institució fonamental del mode de producció capitalista, però, en canvi, del carnivorisme sí que tenim la possibilitat de prescindir-ne conscientment, ja que sí bé és un element explicatiu de la societat de consum i del malbaratament, no s’explica simplement a través de les relacions de producció. Per això, el propi sistema ens proveeix d’alternatives, sense que aquestes impliquin aïllar-nos individualment del model econòmic i de societat.

És a dir, podem ser persones vegetarianes o veganes, i seguir vivint plenament inserides en el capitalisme, fins i tot, ser ideològicament liberals, i no menjar carn ni productes derivats d’animals. El capitalisme, fonamentat en l’individualisme ontològic, ens permet aquesta llibertat d’elecció aparent, mentre no representi una amenaça pels fonamentals del propi sistema. De la mateixa manera, una persona pot ser, per exemple, transsexual i reivindicar l’alliberament LGBTI, però no qüestionar l’estructura global del capitalisme. Nogensmenys, una socialista convençuda pot no abraçar aquesta cosmovisió, així com d’altres, tal i com s’ha demostrat històricament, fonamentalment, en la tradició clàssica del marxisme.

Alhora, però, cal constatar que, en el primer cas, la persona obvia que malgrat que individualment o per agregació d’individus, hom es pot considerar lliure o en poder d’expressar lliurement el seu punt de vista, l’alliberament col·lectiu no pot arribar sense la superació del capitalisme: el model de producció capitalista s’alimenta de tota estructura de dominació, sigui heteropatriarcal o especista, sent la desigualtat de classe la principal base infraestructural d’aquesta dominació. La utopia liberal sobre que l’agregació d’individus lliures implica la llibertat col·lectiva és una fal·làcia circular, una regressió infinita, ja que la suma d’individus, per més amplis que conformin els grups, mai implicaran el col·lectiu sencer: jo sóc lliure, perquè tu ets lliure, perquè jo sóc lliure, etc. Quan arribem al “som lliures”?

Això, traduït en axiomes com la llibertat individual i la igualtat d’oportunitats, institucionalitzats a través de la propietat privada i del lliure mercat, hauria d’implicar una llibertat col·lectiva que, ontològicament, no pot arribar mai, com de fet, es demostra en la pràctica del model de producció capitalista: perquè una persona sigui més rica, moltes altres han de ser més pobres. La societat fonamentada en l’explotació de la majoria per una minoria, acaba implicant la llibertat aparent d’un grup socialment minoritari, no la llibertat col·lectiva. Així, les estructures de dominació precapitalistes, com el patriarcat o l’especisme, són subsumides còmode i exponencialment pel capitalisme, tal i com s’ha demostrat històricament: per exemple, les dones són oprimides fins i tot en les famílies més riques dels barris més benestants dels països del centre del sistema.

Així doncs, de la mateixa manera que una persona feminista o vegana convençuda, però que no qüestiona el capitalisme, podrà alliberar-se circumstancial o individualment, però mai col·lectivament, la socialista convençuda, però que obvia la lluita antipatriarcal o la lluita antiespecista, pot incórrer en dos errors dialèctics: d’una banda, confondre la casuística del sistema de dominació (no admetre que aquest és anterior al capitalisme i que, per tant, no és tant sols superable a través de la construcció del socialisme) i la conseqüència necessària de la superació del capitalisme (l’extinció de qualsevol sistema de dominació enquistat a l’estructura social en l’edificació del comunisme, com a superació de tota injustícia i desigualtat).

Per tant, arribem a la conclusió que tractarem d’esbossar, a mode de simple aproximació: cal vestir l’animalisme, com s’ha fet amb el feminisme o l’ecologisme, d’una filosofia de la praxi. Cal alliberar la teoria animalista, buidar-la d’idealisme i revestir-la de contingut materialista i dialèctic, juntament amb l’ètica humanista d’arrel marxista, per tal que esdevingui una eina de combat per a les classes populars i, com a tal, un element programàtic fonamental del socialisme del segle XXI: cal vestir l’animalisme antiespecista d’esquerres.

 

El comunisme com a construcció històrica, no com a model ideal

Efectivament, Jesús Frare diu que “el comunisme no és una punta d’iceberg que un dia emergirà completament per traure a la llum tot el que mantenia submergit”, i d’aquesta manera, ens aboca a l’acció, concretament, i com no pot ser d’altra manera, en el moment present: el comunisme no representa un model ideal al qual hem de tendir. No es tracta d’un punt de referència inassolible, d’una veritat absoluta sobre el bé, a la qual hem d’enfocar la nostra acció política per tal de maximitzar una justícia social que mai assolirem completament.

Tampoc és el comunisme simplement una etapa de la humanitat cap a la qual tendirem inevitablement, independentment de la nostra acció col·lectiva. Pel contrari, el comunisme és una construcció històrica: ni és una utopia (impossible), ni és un destí (inevitable). Som els éssers humans que el podem edificar sobre les bases de la societat capitalista en la seva superació, dialècticament, a través de la transformació socialista dels mitjans de producció i la construcció d’una nova hegemonia que es fonamenti en el principi de la igualtat col·lectiva.

Entenent així el comunisme, i assumint la lluita antiespecista com a fonament filosòfic, no podem caure en l’error dialèctic de creure que la pròpia superació del capitalisme ens conduirà inevitablement a la superació de l’especisme, tot i que en sigui condició necessària, ni que la igualtat animal és una utopia i que, per tant, no podem fer altra cosa que tendir-hi idealment. El pas següent de la consciència, com bé es desprèn de les paraules de Frare, és l’acció. Així, de la mateixa manera que no podríem considerar just ser homòfobs o masclistes mentre el capitalisme segueixi dempeus, ja que el patriarcat només serà superat efectivament amb la pròpia extinció del capitalisme, tampoc podem obviar la lluita antiespecista, en el moment en què prenem consciència de la igualtat animal, com hem pres consciència de la igualtat sexual i de gènere.

Per tant, quan al Socialisme serà animalista o no serà argumento que l’especisme, fonamentat en l’antropocentrisme, ha de ser superat en la pròpia superació del capitalisme, s’obra necessàriament “la caixa dels trons del debat sobre el carnivorisme”. Com ja vaig començar a apuntar, penso que el carnivorisme és injustificable teòricament, ja que tota argumentació a favor seu acaba reduint-se al ”m’agrada menjar carn”. Argument que obvia qualsevol anàlisi dialèctica rigorosa. Si al primer text vaig aproximar-me a la justificació de perquè creia necessària l’adopció dels drets dels animals com a fonament programàtic, ara farem el revés: busquem arguments a favor del carnivorisme.

 

L’únic argument efectiu del carnivorisme: “m’agrada menjar carn”

En primer lloc, tenim el recorrent argument biològic: “els éssers humans necessitem menjar carn per sobreviure”. Per desmentir aquest argument, no crec que sigui necessària fer una recerca profunda sobre hipotètics estudis científics que ens indiquin el contrari. D’una banda, no cal dir que, qui més qui menys, coneix moltes persones vegetarianes o veganes, que sobreviuen ben feliçment sense haver de menjar carn o cap producte derivat dels animals. D’altra banda, tampoc hi ha cap indici que aquestes persones gaudeixin d’una vida menys saludable. Ans al contrari, són per a tothom ben sabuts els perjudicis del consum excessiu de carn. Si les proteïnes i altres elements necessaris per a la vida humana els podem trobar fora del regne animal, com està constatat, no hi ha cap indicador que ens faci pensar que els éssers humans necessitem menjar carn o productes derivats d’animals per a sobreviure, com animals omnívors que som.

En segon lloc, tenim el també molt recorrent argument antropològic: “els éssers humans cacem i pesquem animals per alimentar-nos des del paleolític”. N’hi ha que, a més, apuntarien el gran avenç per a la civilització que va suposar l’obtenció de la proteïna animal, així com la posterior ramaderia, com a fonament de la vida sedentària, de l’assentament de comunitats estables, així com del mateix augment de l’esperança de vida, àdhuc de la nostra capacitat cognitiva. Sigui com sigui, no sóc ni antropòleg ni biòleg, com per desmentir aquest argument amb la mateixa munició. Però, tot i considerant aquesta sèrie d’arguments com a vertaders, el “s’ha fet sempre” o “des de temps immemorials” són arguments vàlids per avalar qualsevol institució, hàbit o creença? Des de la perspectiva del materialisme històric, és evident que no: la realitat és dinàmica, evoluciona dialècticament, el que era històricament necessari aleshores, pot deixar-ho de ser ara o en un futur.

En tercer lloc, trobem l’argument antropocèntric per excel·lència: “la vida humana és més valuosa que la de qualsevol altre ésser viu”. Aquí, ens referirem, per refutar-ho, als éssers vius amb capacitat de sentir, ja que aquí afegim el contingut ètic (essencialment humanista), del no infligir cap tipus d’explotació violenta sobre cap ésser que pugui sofrir malestar físic o psíquic (per exemple, dolor o por). Aquí, se’n deriven dues possibilitats: d’una banda, la perspectiva cartesiana, desmentida per la ciència moderna, que els animals són autòmats biològics sense capacitat de sentir a l’estar desposseïts “d’ànima”. D’altra banda, tenim la perspectiva cristiana, que concep l’home (no la dona, per cert) creat a “imatge i semblança de Déu”, la qual, pot ser tant sols argumentada des de la metafísica (qui tingui Fe que Déu existeix i consegüentment la creació), que xoca frontalment amb el materialisme darwinià: els éssers humans som animals, sotmesos a l’atzar de l’evolució.

En quart lloc, d’aquest últim argument, podrien argumentar que, justament, “la nostra superioritat no és una causa, sinó una conseqüència de l’evolució”: fins i tot admetent el que la ciència ja ha avalat, sobre la capacitat de sentir dels animals no humans, nosaltres tenim una forma d’intel·ligència “superior”. Aquí, ens aniria de primera el filòsof animalista Peter Singer, que ens condueix a qüestionar-nos si la capacitat cognitiva d’un ésser és una condició determinant per a l’atorgament de drets. Perquè, d’aquesta assumpció, se’n deriven conseqüències molt perilloses cap a la pròpia espècie humana com, per exemple, cap a les persones amb “discapacitats mentals” greus. O bé, podríem reduir l’argument a l’absurd, i establir que només tindran dret a l’educació aquelles persones que disposin d’un coeficient intel·lectual innat que n’avali el potencial i, per tant, s’asseguri el posterior retorn a la societat dels fruits del seu aprenentatge.

En cinquè lloc, trobem l’argument més eloqüent: “m’encanta la carn”. M’encanten els entrecots de vedella, els peus de porc i la cua de rap. D’acord, a mi també, i tot i així, no veig que això m’impedeixi optar conscientment pel veganisme, partint del vegetarianisme, com és habitual, per raons d’adaptació. Perquè, a part que un argument subjectivista com el “menjo carn perquè m’agrada menjar carn” és inacceptable teòricament pel socialisme, pel fet que al partir d’un individualisme ontològic (d’arrel liberal), incorre en la fal·làcia circular abans esmentada, també hi ha una raó afegida: quan veiem un rostit o un estofat, veiem el mateix que quan veiem un enciam, una pedra o un tronc; és a dir, estem objectificant un producte que no és inert, sinó fruit d’un ésser viu amb capacitat de sentir que ha sigut violentament explotat abans de ser elaborat culinàriament perquè el devorem plaentment.

Entenc que el plaer, des d’un punt de vista utilitari, per qui no tingui consciència de la igualtat animal, és una perspectiva molt poderosa en una societat fonamentada en l’individualisme (és a dir, en l’egoisme) com és la capitalista. Fins i tot per a un militant socialista. Per això, per a moltes persones, serà més pràctic gaudir d’un bon estofat de vedella, fins i tot admetent una contradicció teòrica amb els propis principis humanistes que defensa: al capdavall, les vedelles no s’organitzaran col·lectivament per defensar el seu dret a la vida. Però, d’altra banda, és interessant tractar de mesurar aquest principi utilitari que tots tenim integrat, no només envers el carnivorisme, sinó envers altres institucions precapitalistes i fruit del capitalisme, a través de la nostra capacitat de no alienar-nos del bistec que estem endrapant i comprendre que és una porció de cadàver.

No parlo, aquí, de buscar sentir fàstic per la carn, com tampoc he apel·lat a criteris diatètics ni d’altra índole, sinó al fet de ser capaços de concebre que aquest tros d’animal que tenim al plat no és un objecte que s’hagi fabricat o sembrat: hi ha hagut un animal, un ésser amb capacitat de sentir, que ha nascut i crescut per acabar morint per ser trossejat i repartit als supermercats, normalment, travessant una vida de sofriments dantescos. D’aquesta manera, tot argument subsegüent que ens porti a justificar la vida d’explotació i la mort de l’animal que tenim al plat, es fonamenta en els diferents arguments anteriorment rebatuts.

 

Conclusió de la primera part: cap a una estratègia de proposició

Així, sent el carnivorisme injustificable més enllà de la visió subjectivista, el que hem de traçar des del moviment animalista, és una crítica radical a l’especisme, no només des d’un punt de vista estrictament teòric, sinó a través d’una filosofia de la praxi: una guia per a l’acció. Cal que la lluita antiespecista passi d’un pla contestatari de les pràctiques cruels envers els animals no humans, d’una estratègia de resistència (o de salvació), a una estratègia de proposició, vestint una ètica fonamental que assumeixi l’humanisme d’arrel marxista, per tal d’esdevenir una eina més per a les classes populars per combatre globalment el capitalisme i totes les formes de dominació. Només així, projectarem una futura societat comunista lliure, no només, de l’explotació de “l’home per l’home”, sinó també de la dona per l’home, com de l’animal no humà per part de l’ésser humà.

[continuació a la segona part: una revisió dialèctica del marxisme a través del filòsof animalista David Sztybel i una aproximació, a partir d’aquesta, del plantejament filosòfic de l’animalisme antiespecista d’esquerres, com a fonament programàtic del socialisme del segle XXI].

 

I que continuï la rebel·lió a la granja!!

 

Roger Castellanos i Corbera

Vist 1049 vegades

Opinió

RogerCastellanos

    

Joomla Template - by Joomlage.com