Catalan Basque English French Galician German Italian Portuguese Russian Spanish

Destaquem

Descarrega't el llibre!

informes

Informes

d'Iniciativa Animalista.

Becerrades mai més!

 

El Bloc de Manolo Sáez

 

Llibertat.cat

SEPC

Plataforma Prou!

Visita el nostre bloc.

×

Avís

JUser: :_load: No es pot carregar a l`usuari amb id: 72
Dimarts, 18 Octubre 2011 16:47

Prou de parany i d'enfilat!


Prou de parany i d’enfilat! Jesús Frare

.

La principal font d’informació d’aquest article han estat els informes sobre la caça del parany1 elaborats per GER2-Ecologistes en acció publicats a Internatura3. Aquests informes són la font, també, de totes les fotos.


El parany i l’enfilat són antics mètodes de caça d’ocells que maten a tort i a dret, sobretot xicotetes aus de pas esgotades per la migració de tardor des del nord d’Europa cap a les ribes del Mediterrani. Abans, els seus caçadors eren gent que volia aprofitar qualsevol opció per a esquivar la fam, que sempre amenaçava en forma de males collites (sobre tot, al secà). Per això, el destí d’aquests animals sempre ha estat la cassola.

El parany és una trampa camuflada als arbres que funciona mitjançant les perxes, uns llistons que tenen clavades les mortíferes vares impregnades amb la lliga. Les aus són capturades quan entren en contacte amb aquesta substància adherent, al vol o en aturar-se als llistons. L’enfilat sembla més una forma de pesca: es fa amb grans xarxes (al voltant dels 2 metres d’alt per 8 de llarg) que es situen estratègicament per a capturar qualsevol au que s’enrede amb elles.



Els animals cauen del parany amb les vares pegades al cos, i ja no poden alçar el vol. Les víctimes de l’enfilat s’enreden cada vegada més en la seua lluita per fugir de la xarxa. Moltes moren després d’hores i hores de patiment, de lluita inútil i d’arrencar-se un munt de plomes, fins i tot ales in potes. Moltes altres arriben a les mans dels caçadors quan encara estan vives.

Les paelles, les calderetes, la coca de recapta, el gaspatxo o la pizza, són plats senzills pensats per a menjar del que hi havia i que, sovint, era poc. Plats de pobre que, amb el temps, s’han convertit en especialitats a restaurants de fama i estrelles que cobren car l’esnobisme. Aquest fenomen és semblat al dels paranyers moderns, molt allunyats dels que, abans, aprofitaven un arbre per a construir l’andadorat, la plataforma elevada des de la que instal·laven perxes fetes amb branques, i que utilitzaven vares d’espart i lliga feta amb resina que treien dels arbres.

Ara, els hereus de la tradició es fan fer paranys de fusta i obra, amb bastides de ferro i ciment que sustenten andadorats aptes pels seus cossos, que molt sovint donen clares mostres que la fam ja no és un problema. Amb comoditat, instal·len les seues perxes de fusteria, amb vares sintètiques i lliga envasada que compren a l’armeria. Sovint, són construccions annexes a les segones residències, tan arquitectònicament harmonitzades com els hivernacles de jardí. Allí, els orgullosos propietaris organitzen esmorzars amb els amics. Els convidats, mentre beuen i mengen, poden viure l’experiència de veure caure els ocells a terra.

La flama del passat es conserva a búnquers que amaguen instal·lacions de so amb altaveus que reprodueixen constantment els cants de les aus, que les criden des de les trampes dia i nit. Com si foren vaixells pirates tenen troneres mortíferes, uns forats al rodat del parany anomenats rateres. Deixen passar la llum solar per a atraure els animals que es creuen la seua mentida per segona i última vegada. Són els pocs que han caigut fora de les xarxes interiors de recollida i que s’han lliurat de les vares i la lliga. Esgotats i aterrits, cerquen la llibertat seguint la llum del forat i, a l’altra banda, es troben amb gàbies trampa de les que ja no escaparan.

Aquesta maquinària moderna ni tan sols vol deixar escapar els animals esclaus que s’han utilitzat tradicionalment com a reclam i que, lligats o tancats en gàbies, cridaven sense voler les aus lliures. Són aus de les mateixes espècies que es caçaven i també mussols, i els paranyers els reclamen com a seus, tot i la comoditat de les gravacions, en defensa de la tradició. Malgrat estar protegits per la normativa conservacionista des de 1966, com totes les rapinyaires, els mussols no han deixat de patir la captura i l’esclavatge per a ser venuts als paranyers.

Són pràctiques rebutjades per les directives europees sobre la matèria, que donen carta de legitimitat a les formes de caça que ofereixen garanties científiques de selectivitat sense tindre en compte que els caçadors no ofereixen cap garantia científica de selectivitat. És pot caçar amb armes i mètodes que, per ells mateixos, permeten capturar o matar només a aquells individus que la llei permet capturar o matar. Un caçador amb un rifle, si vol, pot treure el dit del gallet quan la mira es troba amb un individu d’una espècie protegida, però el parany i l’enfilat capturen i/o maten tot aquell animal que hi cau. El caçador el pot alliberar, si vol, però l’hauria de trobar viu i sense haver patit cap dany, i això és senzillament impossible.

Les autoritats dels territoris on hi ha paranyers1 no han perseguit aquesta pràctica com marca la llei, i l’han protegit amb subterfugis com llicències especials de caça per a protegir les collites. Al País Valencià, fins i tot, les autoritats han proclamat el seu suport als paranyers i han desafiat les diverses sentències a favor de les denúncies impulsades per grups ecologistes amb normes com la Llei de Caça de 2004, impugnada davant el Tribunal Constitucional, i que vol emparar el parany i l’enfilat com a pràctiques tradicionals i no esportives.

1 Principalment al País Valencià (sobre tot a les comarques de Castelló, on es concentra la majoria de llicències). També a les Terres de l’Ebre, el sud de la Franja de Ponent i zones de les Balears, així com a altres terres d’Aragó.

Actualment, disfressen les llicències de caça per a paranys i enfilats amb permisos per a capturar aus vives destinades al silvestrisme (la cria, ensinistrament i competició amb aus cantores). Justifiquen aquestes captures en la necessitat d’evitar l’endogàmia entre les aus que ja son esclaves, i les distribueixen en dos períodes, a l’estiu i a la tardor, d’uns 35 dies cadascun. Les organitzacions ecologistes denuncien que, amb aquesta cobertura, es maten milions d’aus per al consum carni.

Aquest relat de mentides i manipulacions ofereix altre exemple del que denuncia Gary Francione: els humans fan normes que mai qüestionen el paradigma que converteix els altres animals en objectes pel seu ús i quan convé, fins i tot, manipulen i desvirtuen les que suposadament els protegeixen. Com que el criteri és la utilitat, es sospesa la de l’animal viu i lliure i es compara amb la de la pràctica que l’explota i el mata, i s’obren debats eterns que permeten la subsistència de posicions que concedeixen tot el pes a la voluntat humana d’utilització, sense cap condicionant.

Front a això, està la consideració d’aquests animals com a subjectes d’una vida, amb dret a viure lliures i sense l’amenaça de les trampes. Front a les mentides i les justificacions, es posiciona l’animalisme, que considera els drets a la vida, a la llibertat i a la integritat de tots els animals amb capacitat de sentir i patir com a element bàsic per a rebutjar tota forma d’ús i explotació animal. I, més encara, si ho ha de fer front a maquinàries de destrucció massiva com el parany i l’enfilat.


2 Grup d’estudi i protecció dels rapinyaires.

Aquesta maquinària moderna ni tan sols vol deixar escapar els animals esclaus que s’han utilitzat tradicionalment com a reclam i que, lligats o tancats en gàbies, cridaven sense voler les aus lliures. Són aus de les mateixes espècies que es caçaven i també mussols, i els paranyers els reclamen com a seus, tot i la comoditat de les gravacions, en defensa de la tradició. Malgrat estar protegits per la normativa conservacionista des de 1966, com totes les rapinyaires, els mussols no han deixat de patir la captura i l’esclavatge per a ser venuts als paranyers.

Són pràctiques rebutjades per les directives europees sobre la matèria, que donen carta de legitimitat a les formes de caça que ofereixen garanties científiques de selectivitat sense tindre en compte que els caçadors no ofereixen cap garantia científica de selectivitat. És pot caçar amb armes i mètodes que, per ells mateixos, permeten capturar o matar només a aquells individus que la llei permet capturar o matar. Un caçador amb un rifle, si vol, pot treure el dit del gallet quan la mira es troba amb un individu d’una espècie protegida, però el parany i l’enfilat capturen i/o maten tot aquell animal que hi cau. El caçador el pot alliberar, si vol, però l’hauria de trobar viu i sense haver patit cap dany, i això és senzillament impossible.

L

Rateres, a sota.

es autoritats dels territoris on hi ha paranyers1no han perseguit aquesta pràctica com marca la llei, i l’han protegit amb subterfugis com llicències especials de caça per a protegir les collites. Al País Valencià, fins i tot, les autoritats han proclamat el seu suport als paranyers i han desafiat les diverses sentències a favor de les denúncies impulsades per grups ecologistes amb normes com la Llei de Caça de 2004, impugnada davant el Tribunal Constitucional, i que vol emparar el parany i l’enfilat com a pràctiques tradicionals i no esportives.

Actualment, disfressen les llicències de caça per a paranys i enfilats amb permisos per a capturar aus vives destinades al silvestrisme (la cria, ensinistrament i competició amb aus cantores). Justifiquen aquestes captures en la necessitat d’evitar l’endogàmia entre les aus que ja son esclaves, i les distribueixen en dos períodes, a l’estiu i a la tardor, d’uns 35 dies cadascun. Les organitzacions ecologistes denuncien que, amb aquesta cobertura, es maten milions d’aus per al consum carni.

Aquest relat de mentides i manipulacions ofereix altre exemple del que denuncia Gary Francione: els humans fan normes que mai qüestionen el paradigma que converteix els altres animals en objectes pel seu ús i quan convé, fins i tot, manipulen i desvirtuen les que suposadament els protegeixen. Com que el criteri és la utilitat, es sospesa la de l’animal viu i lliure i es compara amb la de la pràctica que l’explota i el mata, i s’obren debats eterns que permeten la subsistència de posicions que concedeixen tot el pes a la voluntat humana d’utilització, sense cap condicionant.

Front a això, està la consideració d’aquests animals com a subjectes d’una vida, amb dret a viure lliures i sense l’amenaça de les trampes. Front a les mentides i les justificacions, es posiciona l’animalisme, que considera els drets a la vida, a la llibertat i a la integritat de tots els animals amb capacitat de sentir i patir com a element bàsic per a rebutjar tota forma d’ús i explotació animal. I, més encara, si ho ha de fer front a maquinàries de destrucció massiva com el parany i l’enfilat.

El perquè de tot plegat. En aquest cas, tords amb arrós.

1 Principalment al País Valencià (sobre tot a les comarques de Castelló, on es concentra la majoria de llicències). També a les Terres de l’Ebre, el sud de la Franja de Ponent i zones de les Balears, així com a altres terres d’Aragó.

Vist 1732 vegades

Opinió

RogerCastellanos

    

Joomla Template - by Joomlage.com