Catalan Basque English French Galician German Italian Portuguese Russian Spanish

Destaquem

Descarrega't el llibre!

informes

Informes

d'Iniciativa Animalista.

Becerrades mai més!

 

El Bloc de Manolo Sáez

 

Llibertat.cat

SEPC

Plataforma Prou!

Visita el nostre bloc.

Divendres, 02 Gener 2015 11:00

Veterinaris, tauromàquia i benestar animal. Conferència de l’AVATMA (1)

Seria suficient que ens fixem en la imatge d’aquest animal (un bou amb la boca oberta i coberta de sang, amb l’estoc clavat) per a respondre a la pregunta sobre si el bou pateix o no a la plaça.  L’any 2007 aparegué un estudi que afirmava que aquests bous són animals especials, des del punt de vista de la neuroendocrinologia.  Fou publicada a un mitjà de divulgació veterinària(4) i a molts de taurins.


Universitat d’Extremadura.  Facultat de Veterinària, Aula Magna.  Càceres, 19 d’abril de 2012.

Enllaços al YouTube

PART

ENLLAÇ

INSERIR

PRIMERA

https://www.youtube.com/watch?v=TeekdNjUW4Y&spfreload=10

<iframe width="560" height="315" src="//www.youtube.com/embed/TeekdNjUW4Y" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

SEGONA

https://www.youtube.com/watch?v=4q1jvVCLP1M

<iframe width="560" height="315" src="//www.youtube.com/embed/4q1jvVCLP1M" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

TERCERA

https://www.youtube.com/watch?v=U6gwqHoCD0Q&spfreload=10

<iframe width="560" height="315" src="//www.youtube.com/embed/U6gwqHoCD0Q" frameborder="0" allowfullscreen></iframe> 

QUARTA

https://www.youtube.com/watch?v=L4Kxnr6HAqY&spfreload=10

<iframe width="560" height="315" src="//www.youtube.com/embed/L4Kxnr6HAqY" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

PRESENTACIONS 

POWER POINT

https://www.youtube.com/watch?v=PlRTFZCRo18

<iframe width="420" height="315" src="//www.youtube.com/embed/PlRTFZCRo18" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

El patiment del bou a la plaça(2)José Enrique Zaldívar Laguia(3).

 

Les raons que s’adduïen per a afirmar aquesta especialitat eren que, durant el toreig:

  • No s’estressen massa perquè els seus nivells de cortisol, mesurats després de la seua mort a la plaça, no són excessivament alts.  Aquests nivells serien menors que en bous transportats a l’escorxador, que els que son utilitzats per als espectacles de retalladors, els torejats a la portuguesa i els que són tornats als corrals per no ser aptes pel toreig, ja siga després del terç de piques o del de banderilles.  
  • Que produeixen una gran quantitat d’opiacis endògens anomenats betaendorfines, mal anomenades hormones del plaer i de la felicitat (es conegut que es descarreguen en situacions de màxim patiment orgànic).  Segons aquest estudi, les betaendorfines neutralitzen el dolor que pot patir l’animal durant el toreig en un 90%.  L’animal les acaba alliberant en nivells 10 vegades superiors als de l’ésser humà i 7 vegades superiors a les de un bou que està sent transportat a l’escorxador, el que implicaria un menor patiment.

El món taurí donà per demostrat que el bou no pateix, una conclusió molt ajustada a aquest discurs acadèmic que preocupà seriosament els veterinaris i veterinàries d’AVATMA ja que, fins i tot, aquestes conclusions s’estan important a algunes facultats de veterinària.  Que el col·lectiu poguera admetre que el bou no pateix durant el toreig, acabà sent, de fet, una de les raons per a que l’associació acabara existint. 

Per a rebatre aquest estudi, es tenen en compte tres dades:

1ª. El dolor és un potent generador d’estrès.  

2ª. L’estrès es pot presentar en absència de dolor.

3ª. Existeix una analgèsia induïda per estrès.   

EL DOLOR.   Hem vist moltes definicions de dolor.  Podem dir que és una funció fisiològica que s’associa no només als mecanismes de transducció sensorial englobats en el nocicepció, sinó també a un procés cognitiu i emocional del cervell que és capaç de provocar modificacions del comportament (lluita, com fan els bous que s’enfronten als cavalls o als toreros, o fugida, com fan, per exemple, els que salten les barreres).  

Què és el que li provoca dolor al bou durant el toreig?  Tota una sèrie d’accions que li provoquen danys tissulars i orgànics descrits en nombrosos treballs veterinaris(5).

Divisa.  Es clava al coll de l’animal abans d’eixir a la plaça, amb els colors de la ramaderia.

Puyas (piques a cavall).   Al primer terç, les lesions depenen molt de lloc on es claven les piques i del nombre de vegades que entre al cavall.  Els bous tenen 7 vèrtebres cervicals, 13 toràciques i 6 lumbars.  Com s’ha comprovat a partir de diversos estudis d’anatomia patològica, el 70% de les piques són clavades per darrere del morrillo (zona molt musculada que va del coll a la creu) el que provoca danys anatòmics i orgànics molt més intensos.  Com veieu en aquest bou de pels blancs, la zona on s’hauria d’haver clavat està neta, no hi ha sang.

Les piques provoquen el trencament i lesió de:

  • Més de 20 músculs, sense comptar els costals i intercostals.
  • Lligaments i tendons, especialment a la zona toràcica o dorsal i/o cervical.
  • Venes i artèries: vertebral, cervical profunda, escapular dorsal, intercostal dorsal, dorsal escapular, tronco cervical, etc.
  • Costelles i els seus cartílags de prolongació.
  • Apòfisis espinoses i transverses de vèrtebres toràciques.  
  • Escàpules i els seus cartílags de prolongació.
  • La pleura.  Com veieu en aquesta pica, està entrant a la cavitat toràcica, va a afectar la pleura i va a produir un pneumotòrax.  

Es calcula que un bou perd entre el 8 i el 18% del seu volum sanguini durant les piques.  Si prenem com a referència un animal de 500kg i uns 75ml de sang per quilo, representa una pèrdua de 3 a 6’75 litres de sang només durant aquesta part del toreig.  Quin es l’objectiu?  Segons els taurins, es descongestiona l’animal i s’evita la seua mort per col·lapse cardiocirculatori, a la vegada que és fa que el bou tinga el cap baix per a facilitar el treball del torero i fer la faena més estètica.  

Creiem que no és cert.  Posem en entredit aquestes afirmacions perquè existeixen jonegades sense piques on els jònecs no moren per col·lapse cardiocirculatori.  Al toreig a la portuguesa, on no hi ha terç de piques,  els bous no perden aquestes quantitats de sang i no és moren congestionats a la plaça.  A Califòrnia i, sobre tot, a Texas, es fan toreigs de jònecs durant 25-30 minuts sense terç de vares i amb les banderilles adherides sobre una superfície de Velcro (que, prèviament i fora de la vista del públic, s’han clavat a la musculatura de l’animal d’una forma semblant a la divisa) i tampoc és habitual la mort de l’animal a la plaça.  A més, com que només el 30% de les piques s’executa a la zona correcta, aquesta minoria de bous seria l’única que tindria el cap baix durant el toreig.  

Aquestes explicacions podrien haver estat vàlides quan els cavalls no estaven protegits amb el plastró, abans de 1931.  Aleshores morien molts cavalls, i els reglaments de l’època obligaven les places a disposar de ramats d’un mínim de 40 animals per a cada vesprada de bous (es documentà la mort de 20 cavalls a una correguda de 1889).  Les piques eren de limoncillo(6) i els genets les intentaven clavar al coll del bou abans que impactara contra el cavall (no esperava a que ho fera, com fan ara).

El que realment fa la pica és afeblir l’animal amb la pèrdua de sang i les lesions d’estructures nervioses.  La més important d’aquestes estructures és el plexe braquial, fonamental en la innervació de les extremitats anteriors.  Aquestes lesions provoquen feblesa i caigudes només el bou ix del cavall, i es repeteixen durant el toreig.  També es lesiona el nervi accessori espinal, a més de nervis cervicals, toràcics i dorsals que transcorren laterals a la medul·la espinal.  En ocasions, es produeix el taponament del canal medul·lar, per la sang que envaeix els teixits.

La profunditat mitjana dels trajectes oberts per les piques és de 20cm (s’han mesurat de fins a 30).  Cada pica obre una mitjana de 7’2 trajectòries distintes, sumant una mitjana de 62cm per totes les piques que pateix un bou.  La pica té un topall (situat, segons els reglaments, a una distància d’entre 7’6 i 8’9cm de la punta).  En teoria, ha d’impedir que la pica es clave més, però sabem que no és prou per a frenar la seua penetració als músculs del bou a causa de:

  • Les maniobres il·legals dels picadors.  La carioca consisteix en fer girar el cavall per a tapar l’eixida del bou i allargar més i més el tems de pica, i té un percentatge d’ús del 28’93% respecte al total de piques efectuades.  El metesaca, o la pràctica de clavar, treure i tornar a clavar la pica en la mateixa entrada del bou, arriba al 63%.  I, finalment, el barrenado (remenar i fer girar la pica clavada per a aconseguir que penetre més) apareix en el 8’12% de les ocasions.  
  • L’elasticitat dels teixits de l’animal.  Òbviament, no són de pedra.
  • La força del xoc.  Són bous de 500kg (mínim de 460 a les places de 1ª) que topen contra cavalls d’entre 500 i 650kg, amb un plastró de 30kg i un picador a sobre d’entre 75 i 100kg.  Arrenquen d’una distància d’entre 7 i 9 metres, i arriben amb una velocitat d’entre 25 i 30km/h.

Banderilles i rejones (banderilles a cavall).  M’agradaria que us fixàreu en l’expressió facial d’aquest animal al que li estan clavant les banderilles, que evidencia el mal que li fan.  Les banderilles són puntes de 6cm amb arpons de 4cm amb una funció molt clara: provocar la reacció del bou amb estímuls dolorosos a zones prèviament lesionades, el que fa que el patiment siga major (a la clínica, si un gos o un gat em mossega on ja m’havia mossegat altre abans, em més de mal).  A més, s’incrementa la pèrdua de sang.

En cas que el bou no responga als estímuls de la manera desitjada, s’autoritza l’ús de les banderilles negres, amb 6cm d’arpó.  Aquests estris s’introduïren el 1948 per a substituir les banderilles de foc, dotades de xicotetes càrregues explosives que detonaven per impacte a dins del cos del bou.  El 1978 s’intentaren reimplantar, sense èxit.  

Estoc de matar.  És una espasa d’entre 80 i 88cm, amb una fulla triangular que secciona totes les estructures anatòmiques que troba al seu pas.  L’estocada “ideal” és aquella que penetra de forma completa, i amb una bona direcció i inclinació, pel 4t, 5é o 6é espai intercostal, a l’altura de l’hoyo de agujas, per a seccionar:

  • La vena cava caudal.
  • El lòbul pulmonar mitjà, la seua branca arterial i la seua vena pulmonar.
  • El lòbul accessori i la seua branca arterial.
  • Bronquis segmentaris dels dos lòbuls del pulmó dret.

Aquesta estocada, però, només es produeix en el 20% de les ocasions.  De com siguen d’encertades, de com s’apropen més o menys a aquest model ideal, depèn la durada de l’agonia de l’animal.   Així, es veuen bous que cauen ràpidament; altres que expulsen sang a borbollades, (a doll per la tràquea, des dels bronquis fins als narius i la boca); altres que expulsen fils fins de sang, indicant que se l’estan engolint, i altres que, finalment, mostren un sanglot, donen uns passos cap enrere i perboquen una gran quantitat per boca i narius.  

En aquest últim cas, l’estoc ha traspassat el diafragma i ha afectat el nervi frènic, fonamental per a la respiració, i fins i tot s’ha pogut clavar a la panxa o el fetge.  Les proves les aportà l’estudi del professor Juan José Badiola sobre els cadàvers de 434 bous, el 9’5% presentaven èmbols, formats principalment per restes vegetals, als vasos sanguinis de pulmons i fetge.  

La conseqüència de tot plegat és una asfíxia, més o menys ràpida, per hemorràgia a la cavitat toràcica.

Descabello (rematada amb una espasa especial) i Puntilla (rematada amb un ganivet curt).   El descabello depèn de la decisió del torero a peu o a cavall, i es realitza amb una espasa que té un topall a 10cm de la punta.  S’ha d’introduir entre la 2ª i la 3ª vèrtebra cervical per a seccionar la medul·la espinal i, de vegades, el bulb raquidi.  Així, el bou queda tetraplègic: si està dempeus caurà, i si ja havia doblegat les mans, però estava massa conscient, facilitarà l’ús de la puntilla, un ganivet de 10cm de fulla que, aquesta vegada si, s’introduirà a l’espai occípit-atlantoideu per a destrossar el tronc encefàlic o el bulb raquidi, que uneix la medul·la i l’encèfal i  té la funció (entre altres) de regular els ritmes respiratori i cardíac.

Així, la sang carregada de CO2 arribarà a l’encèfal.  Hi haurà una aturada cardiorespiratòria, més o menys lenta o més o menys ràpida.  Però, el bou mor sempre després de la puntilla?  No: hi ha animals que arriben vius als escorxadors de les places que tenen aquest tipus d’instal·lacions.  Ho sabem per afirmacions d’un encarregat de les mules d’arrossegament dels bous a Las Ventas, qui afirmà que hi havia “sort que alguns bous que arriben als escorxadors no es poden alçar”.  També, personal veterinari que ho ha presenciat m’ha confirmat personalment que “hi ha bous que arriben vius, mal apuntillats i que són rematats pels matancers, que els claven un ganivet al cor”.    

L’ús d’aquests ganivets fou prohibit a tots els escorxadors de la Unió Europea, en ser considerat un mètode cruel de donar mort a un animal.  Ha estat substituït per l’atordiment, previ al desganat, mitjançant pistola de bala captiva.  

Exercici físic extenuant.  Aquest bou s’ha caigut a la plaça, perquè ja no pot donar més de si.  Aquest punt es desenvolupa a l’apartat de les betaendorfines com a un dels processos associats a la seua descàrrega.  

CRUELTAT DEL TOREIG.  Algunes persones veterinàries no volen opinar sobre la crueltat del toreig, que ho és de cruel.  Entre els nombrosos danys col·laterals que es produeixen, es troben:

Fractures i fissures de crani.   El taxidermista de Las Ventas ha declarat que el 60% dels animals amb els que ha treballat presenta aquestes lesions.  La causa es troba amb el crim de l’estrep del picador, una peça de ferro amb molts quilos de pes que aquest situa per a que l’animal tope contra ell.  També, quan el picador el solta per a posar el peu sobre l’animal i fer més força, es mou sense control i colpeja el seu cos.  

Lesions oculars durant el toreig o, fins i tot, abans.  Un estudi mexicà amb milers d’ulls de bous torejats conclogué que el 23% estaven lesionats (fractures de la vora orbitària de l’arc super-ciliar, úlceres de còrnia, protrusió de la membrana nictitant, despreniment de retina, luxacions i subluxacions de cristal·lí i hemorràgies intraoculars).

La pèrdua de visió del bou durant el toreig es documentà a l’estudi de 1976, realitzat sobre bous vius pel Rafael Martín Roldán, qui fou catedràtic d’anatomia de la Facultat de Veterinària de la Universitat Complutense de Madrid.  Existeix altre estudi similar realitzat per la UNVT(7).

Al final del toreig, el bou no veu pràcticament res.  Pateix tal estat de semi-inconsciència que quasi no distingeix els objectes, a causa la constant fixació de la mirada i la persecució dels moviments de capots i muletes davant de la seua cara, amb excitants cromàtics que l’inciten a l’acció (roig, groc i taronja) i que s’utilitzen intencionadament al toreig.  Els seus músculs, mantinguts en constant moviment, pateixen esgotament nerviós, que s’afegeix a la fatiga muscular i, segons reconeix l’estudi esmentat, a l’intens dolor físic provocat per les piques i les banderilles.  Acaba patint vasoconstricció a nivell de l’encèfal i dels centres nerviosos responsables de la visió, el que li provocarà eixa incapacitat per a apreciar la morfologia dels objectes i la seua localització.

Un bou sa és són hipermetrop i, a més, pateix astigmatisme.   El seu angle de visió és de 115º, amb una àrea de ceguera posterior de 110º.  Per la localització lateral dels ulls, existeix una zona de ceguera absoluta just al seu davant amb forma cònica, una base frontal d’uns 125cm i una longitud d’uns 50cm.  

Trencament de banyes.  És altre accident dels bous durant el toreig. 

LES BETAENDORFINES.  Són hormones que es sintetitzen, entre altres, a la hipòfisis anterior i a les cèl·lules del sistema immune: macròfags i limfòcits T i B (en cas de processos inflamatoris i immunosupressió).  El seu precursor és la proopiomelanocortina (POMC), curiosament, el mateix que el de l’ACTH, hormona directament relacionada amb l’estrès.  Els mecanismes de descàrrega d’unes i altres són idèntics (hipotàlem-hipòfisis adrenal); existeix una relació directa entre la producció de betaendorfines i l’estrès, i no es pot infravalorar.

les betaendorfines actuen a nivell del sistema nerviós perifèric, per unió amb receptors d’opiacis a les terminacions nervioses pre i postsinàptiques, inhibint la descàrrega de la proteïna P (implicada en la transmissió del dolor).  Pel que fa al sistema nerviós central, per unió amb receptors d’opiacis a nivell de terminacions nervioses presinàptiques, inhibeix la substància GABA i augmenta la descàrrega de dopamina, tot provocant la contracció del múscul cardíac i major freqüència cardíaca, a més de la dilatació dels vasos sanguinis a nivell renal.  Es relaciona amb processos d’aprenentatge, comportament, activació motora, atenció i motivació.

A nivell cel·lular, es produeix per les del sistema immunològic.  És cert que les últimes investigacions mostren també es podrien generar per altres vies, encara per determinar: proves en gossos amb isquèmia medul·lar determinaren un alt contingut de betaendorfines a LCR (líquid cefaloraquidi), contingut que no guardava relació amb els nivells de plasma.  S’estan produint avanços i obtenint noves conclusions que tiren per terra molts dels tòpics més repetits sobre les betaendorfines, com allò de les hormones del plaer i la felicitat.

Durant el toreig es provoquen altres processos, a més del dolor, que puguen explicar la descàrrega d’altes quantitats de betaendorfines?  Si i, segurament, siguen més importants que la sensació dolorosa.  Primer, és molt important saber que la resposta hormonal és proporcional al trauma(8), la magnitud de les respostes metabòliques, hormonals i hemodinàmiques són proporcionals a la gravetat de les lesions patides. 

La llista de causes, totes patides pel bou durant el toreig, és nombrosa:    

Acidosi metabòlica.  En un estudi sobre el pH sanguini dels cadàvers de 206 bous torejats, el 93’7% mostraven aquest símptoma evident de patiment.  Un total de 193 animals mostraven índexs per sotal de 7’30 (menys de 7’35 és suficient per a diagnosticar acidosi metabòlica en bovins), 58 per sota de 7’00.

Està demostrat que, quan es dóna l’acidosi metabòlica a nivells remarcables, la descàrrega de betaendorfines és igualment remarcable.  Mentre l’organisme és capaç de metabolitzar el lactat, no es dóna la descàrrega d’opiacis endògens.  Com major és la quantitat de lactat, augmenta la incapacitat per a metabolitzar-lo i l’organisme no és capaç d’adaptar-se a l’exercici físic.  Aleshores, es produeix un augment exponencial de betaendorfines i d’ACTH, que es descarreguen de forma simultània.  La injecció de substàncies alcalinitzants (neutralitzadores de l’acidosi) abans de l’exercici, inhibeix disminueix la descàrrega de betaendorfines.  

Altre paràmetre, a més de l’acidosi per lactat, és l’acidosi ruminal que causa caigudes durant el toreig  Segons l’estudi de 2009 de Daniel José Batolomé Rodríguez(9), el 58’7% de 693 cadàvers de bous torejats la mostraven.  També sabem, pels nivells d’urea i creatinina, que els bous pateixen durant el toreig una nefropatia, que també és causa d’acidosi metabòlica.   

Alteracions musculars.  Molt diverses, i està demostrat que amb totes elles es produeixen betaendorfines:

  • Alteracions mitocondrials.
  • Pèrdues del contorn poligonal de fibres musculars.
  • Centralització de nuclis.
  • Processos de necrosi.
  • Fragmentació fibril·lar i vacuolització del sarcoplasma, causada per hipòxia cel·lular.  
  • Fibrosis musculars.
  • Miopaties amb atròfia i impotència funcional dels músculs. 
  • Degeneració i trencament de fibres musculars.

Els músculs més afectats per les piques, les banderilles i l’estocada, a més de per l’exercici extenuant (tots ells implicats en la mobilitat de l’animal) són:

  • Músculs que intervenen en el recolzament, extensió i retracció de les extremitats anteriors.  
  • Músculs que intervenen en l’acció fixadora i redreçadora del raquis.
  • Músculs que intervenen en la tracció i protracció dels membres pelvians.
  • Músculs que intervenen en la suspensió del tronc. 

Exercici físic extenuant.  Per les característiques dels bous i el fet que són herbívors, no es poden adaptar mai al tipus d’exercici que representa la lídia i, per això, per a ells és de tipus aeròbic en lloc d’anaeròbic.  Si us fixeu en el seu nombre de respiracions després del terç de piques, comprovareu que és impossible contar-les.  Aquest constitueix un factor d’inadaptació provocara patiment, tant a nivell muscular com cardiorespiratori, com ha palesat tres estudis(10). 

El primer és molt interessant.  S’ha fet sobre cadàvers de bous torejats a porta tancada, a places portàtils i fixes.  Entre els quatre paràmetres determinats està el cortisol, i es manifesta en nivells més alts al lot 1, que és el dels bous torejats a porta tancada i a les mateixes ramaderies, sense que hi haguera transport ni una espera llarga abans del toreig.  S’arriben a triplicar els valors respecte al lot 2 (torejats a places portàtils) i al lot 3 (places fixes).   

Si els bous estigueren entrenats, s’aconseguiria que estigueren més adaptats a l’esforç i que, per tant, es reduïra l’acidosi metabòlica i el patiment?  Altre estudi(11) mostra que els bous entrenats encara patien més acidosi i més caigudes.  Si s’ha de cercar una raó, pensem que aquests animals ixen amb més fogositat a la plaça i es cansen abans, ja que no li podem demanar a un animal que sàpiga dosificar les seues forces com fan els i les esportistes.  Aconseguir, per tant, que el bou s’adapte al càstig físic del toreig és una “quimera”.   

Hipòxia (falta d’oxigen).  Les gasometries realitzades als cadàvers de bous torejats demostren que aquesta circumstància.  Està demostrat que, a causa de la disminució dels nivells d’oxigen i l’augment dels de diòxid de carboni, l’organisme genera respostes cardiovasculars, pulmonars i neuroendocrines que inclouen l’alliberament d’ACTH, vasopresina i betaendorfines.

Per exemple, l’acidosi i posterior hipòxia durant el part provoca una important descàrrega de betaendorfines en el fetus humans i d’ovella.  També, l’apnea del son en nadons humans i de porc implica la descàrrega de betaendorfines, inductores de la depressió respiratòria.  La injecció de naloxona, antagonista de les betaendorfines, provoca la desaparició de l’apnea.  El seu ús està indicat en fetus que neixen amb apnea i en mares a les que es subministrà opiacis com a anestèsia o que són addictes a determinades drogues relacionades amb ells.

Les betaendorfines estan implicades en la depressió cardiovascular de gossos en estat de xoc, amb nivells que arriben als 3.200pcgr/mg (aproximadament, 6 vegades més dels que es troben al cadàver d’un bou torejat).  A individus humans amb colp de calor provocat per exercici físic intens i en condicions d’alta temperatura, que porta aparellat una insuficiència cardiorespiratòria, també es descarreguen grans quantitats de betaendorfines.  

Pacients humans amb estenosi mitral tenien alts nivells de betaendorfines, més alts encara si la lesió valvular anava acompanyada de fibril·lació auricular.  La resolució quirúrgica d’aquesta patologia fa que tornen a la normalitat els nivells de betaendorfines i, de nou, el procés de normalització és més llarg si ha hagut fibril·lació auricular.

Hemorràgia i hipovolèmia (baix nivell de sang).  Evidentment, el bou pareix ambdós processos durant el toreig i, com s’ha demostrat, la disminució del volum circulant provoca l’alliberament d’ACTH, cortisol, betaendorfines, renina-angiostesina i aldosterona.  Per exemple, en casos d’hipovolèmia i hipotensió en porcins i èquids, es produeix descàrrega de betaendorfines.

L’hemorràgia provocada en rates de laboratori, amb una pèrdua de volum de 2’2ml/kg durant 20 minuts, provoca un increment d’un 30% de CRF, que es tripliquen els nivells d’ACTH, que es quadrupliquen els de betaendorfines, que es multipliquen per 20 els de norepinefrina (noradrenalina) i per 50 els d’epinefrina (adrenalina).  

Immunosupressió (inhibició del sistema immune) i inflamació.  Ja hem vist que les cèl·lules de les que depèn la immunitat humoral i cel·lular quan hi ha immunosupressió i inflamació.  Aquests processos apareixen a l’organisme del bou durant el toreig a diferents nivells.  L’estrès, per exemple, genera immunosupressió. 

Hiperglucèmia.  Està present a les analítiques dels cadàvers de bous torejats.  Els nivells de betaendorfines s’eleven considerablement en nadons humans nascuts en estat crític, però encara més en aquells que pateixen hiperglucèmia.  La normalització del nivell de glucosa en sang va seguida de la normalització del nivell de betaendorfines.  

Ferides i traumatismes (amb el dolor que generen).  Evidents als bous torejats, provoquen descàrregues de betaendorfines.  La seua descàrrega és proporcional al trauma i a la gravetat del mateix.

Diversos experiments amb rosegadors han mostrat efectes contraproduents de les betaendorfines. Un estudi amb ratolins sotmesos a cirurgia mostrà que els que havien rebut dosis d’antibetaendorfines, per a inhibir la seua descàrrega, tingueren una taxa de supervivència que quasi duplicava la dels que no reberen aquestes dosis (64 front a 33%).  Un experiment amb rates  a les que provocaren cremades generà el mateix resultat.  Altre mostrà que l’acumulació de grans quantitats de betaendorfines al nucli paraventricular d’aquests animals era perjudicial per a la seua supervivència.  

Xiquets i xiquetes que foren sotmesos a diferents tipus de cirurgies mostraren els mateixos nivells de betaendorfines abans i després de l’operació, però, durant l’operació, aquestes s’elevaren més en aquelles persones que foren sotmeses a intervencions més agressives.  Éssers humans sotmesos a traumes de diversa intensitat i gravetat mostren taxes de betaendorfines més elevades quan més greu era el seu cas. 

Estrès.  Un estudi sobre l’estrès en el transport de cavalls, amb la mesura i seqüència (a 100, 200 i 300km de distància) d’ACTH, betaendorfines i cortisol, mostra que les dues primeres tenen una descàrrega inicial i disminueixen segons augmenta la distància recorreguda per adaptació a l’estrès.  Per contra, el cortisol manté el pic de descàrrega inicial durant tot el recorregut.

L’alliberament d’ACTH i betaendorfines per la hipòfisi es pot considerar com a un indicador fiable de tensió.  Els opiòids estan implicats en moltes respostes a l’estrès i regulen diversos sistemes endocrins, entre ells l’eix hipotàlem - hipòfisis - adrenal.  Les investigacions també indiquen que el cortisol s’ha de tindre en compte com a mesurador de l’estrès a curt termini.

És evident que, donats els valors d’ACTH i betaendorfines, el transport estressa el bou com s’afirma a l’estudi d’Illera.  Però, segurament, aquests valors disminueixen mentre es produeix una adaptació al viatge.  Un estudi de seqüenciació que implique l’obtenció de mostres de sang cada 100km és més complicat amb els bous que amb els cavalls.

L’estrès al part és un important factor de descàrrega de betaendorfines, tant de la mare com del fetus.  Infants amb estrès clínic mostren alts nivells de betaendorfines.  Micos sotmesos a estímuls estressants mostraren una gran descàrrega de betaendorfines que, curiosament, era menor en aquells individus que havien passat prèviament per experiències similars.

El xoc hemorràgic provoca l’activació immediata del sistema opiòid, com a resposta a l’estrès.  Aquesta activació agreuja les respostes hemodinàmiques i inflamatòries després dels traumatismes, per l’estrès que provoquen.  Existeixen estudis que demostren que les betaendorfines que es produeixen per estrès no tenen poder analgèsic.  

Conclusions.  Totes aquestes causes a les que s’associa la descàrrega de betaendorfines, mostren que no hi ha res d’especial en aquests animals.  La producció d’opiacis endògens és deriva d’un gran nombre de circumstàncies, no només de l’intent de l’organisme de neutralitzar el dolor.  Així, la quantitat de PCgR/mg de betaendorfines que es descarreguen per cadascuna d’aquestes circumstàncies no és una dada rellevant, i encara menys per a afirmar que la majoria deriven de l’aparició del dolor i de la capacitat dels bous per a neutralitzar-lo.  

El toreig, pel bou, suposa un fracàs orgànic generalitzat.  El seu organisme del bou fa el que faria el de qualsevol ésser viu en circumstàncies semblants, malgrat que el toreig i les seues conseqüències lesives per a l’ homeòstasi no tenen comparació amb cap estudi realitzat, fins ara, amb animals.  Produeix betaendorfines perquè ho ha de fer, és inevitable.  Aquestes, com hem indicat, ajuden a pal·liar l’intens patiment físic i emocional del bou, però no massa.  A més, produïdes en grans quantitats, són lesives i fins i tot mortals pels éssers vius.  

Un estudi de fetus humans sotmesos a transfusions de sang a través de la vena intrahepàtica, comparà els efectes entre els que havien complit o superat les 29/30 setmanes de gestació i els que no.  Aquests últims tenen resposta a l’estrès a través de l’eix hipotàlem - hipòfisi - adrenal, però encara no han desenvolupat les vies que connecten el tàlem amb l’escorça cerebral i, per tant, no tenen capacitat per a reconèixer i processar el dolor al tàlem, enviar el senyal corresponent a l’escorça i que aquesta responga davant l’estímul.  Els fetus de més de 29 setmanes de gestació ja disposen d’aquestes connexions i, per tant, poden processar el dolor.

La transfusió sempre produí el mateix increment de betaendorfines, el que suggereix que la resposta amb aquestes es produeix, única i exclusivament, per l’estrès que provoca en el fetus la transfusió per via intrahepàtica, i no pel dolor.  Curiosament, les transfusions per via del cordó umbilical no provocà la descàrrega de betaendorfines.  Sembla que aquest tipus de manipulació no els provoca estrès.

Altre prou més interessant és un estudi seqüenciat amb dones de part.  Es diferenciaren grups de dones primípares i no primípares, i de dones que havien fet cursos de preparació i d’altres que no els havien fet.  Una vegada acabat el part, a totes se els enquestà per a classificar el dolor que havien patit entre tolerable, dolorós i insuportable.  La classificació és la següent:

Valoració

Cursos de preparació

Betaendorfines (PCgR/mg)

TOLERABLE

SI

13,348

NO

18,884

DOLORÓS

SI

29,350

NO

41,500

INSUPORTABLE

SI

(cap dona ho valorà així)

NO

50,900

Curiosament, les que no eren primípares foren les que menys endorfines descarregaren.  De la mateixa manera, aquelles que tingueren els parts més complicats, així com els fetus que nasqueren en condicions de major patiment, foren les que més betaendorfines produïren.  Per tant, a major estrès i patiment, major descàrrega de betaendorfines i viceversa.  Aquest estudi demostra que no inhibeixen el dolor, sinó que són una resposta al dolor.  

Podem dir, perquè el bou descarrega proporcionalment 10 vegades més betaendorfines que un ésser humà, que és capaç de neutralitzar el dolor?  Quins estímuls generen aquesta descàrrega?  Sabem que ens passaria si patirem tots aquests estímuls aversius que hem descrit i que pateix el bou durant el toreig?  Afortunadament, ni ho sabem ni ho sabrem.  Segurament, els nostres nivells de betaendorfines s’elevarien de forma excepcional.

La pregunta és, parlem de quantificar o de qualificar aquestes hormones en funció de l’espècie animal o de la raça de bòvid i de les circumstàncies en les que es produeixen?  Lògicament, els valors fisiològics d’hormones i altres paràmetres hemàtics i bioquímics corresponen a l’animal que s’està estudiant.  S’han de valorar com a fisiològics o patològics en funció de l’espècie o animal estudiat, i també s’ha de valorar si tots ells estan en nivells més o menys alts en funció de les alteracions orgàniques que s’estiguen produint i les respostes que l’organisme puga donar davant aquestes alteracions.  

Com hem vist, en el bou són nombrosos els processos que provoquen la descàrrega de betaendorfines i, per tant, no resulta estrany que aquests valors siguen alts.

EL CORTISOL.  Com ja hem dit, l’estudi d’Illera indica que el cortisol en cadàvers de bous torejats és menor que en bous tornats als corrals per no ser aptes per al toreig, després del terç de piques o de banderilles, que en bous retallats o torejats a la portuguesa i que en bous transportats a l’escorxador.  Existeixen dubtes més que raonables respecte a aquestes comparacions.

Respecte als bous transportats a l’escorxador, no ens expliquen com i en quines condicions estaven sent transportats, si tots recorregueren les mateixes distàncies, si les mostres s’obtingueren als camions de transport, durant el viatge o una vegada havien estat desembarcats, si les obtingueren de bous ja morts o quan encara estaven vius i, en aquest cas, si se’ls havia immobilitzat prèviament o no, o si les mostres s’extragueren després de l’atordiment o durant el sagnat posterior.  

Les mateixes preguntes serveixen en el cas dels bous tornats als corrals.  Quan se’ls extragueren les mostres?  Abans de rematar-los amb el ganivet?  Pel que fa als bous retallats i torejats a la portuguesa també apareixen els mateixos dubtes, amb l’agreujant que aquests poden haver passat hores i fins i tot dies als corrals de la plaça després del toreig, i que segurament haurien estat matats a un escorxador (a Portugal és estrany que es maten els bous a les places) amb el consegüent transport previ.  No podem oblidar que els bous torejats a la portuguesa pateixen l’enfundat o el retallat de banyes, factors molt estressants, abans d’eixir a la plaça.  

Sabem que hi ha bous que són torejats immediatament després de ser desembarcats dels calaixos de transport, i que en moltes ocasions han passat hores a dins d’aquests calaixos esperant el moment del toreig.  Altres són torejats després d’un encierro pels carrers d’un poble o ciutat, com els famosos de Sanfermins de Pamplona (existeix un estudi amb aquests animals).  Finalment, estan els animals que passen 24 hores o més als corrals de la plaça, entre el desembarcament i el toreig.  Hem de sumar tots aquests factors estressants i desestressants.  

Podem comparar les circumstàncies del toreig, que ja hem explicat, amb un esdeveniment com el transport en el que, també com ja hem vist, les betaendorfines pateixen importants variacions en funció de la distància recorreguda?

La raó de totes aquestes preguntes és molt senzilla: treballs experimentals clàssics demostren que, per a que ocorren certes respostes endocrines com l’alliberament de cortisol a través de l’ACTH, és necessari que estiguen intactes l’estímul neutral i la transducció del sistema nerviós central.  L’eix hipotàlem - hipòfisi - adrenal és inhibit quan es produeix l’agressió a una zona desnervada o bloquejada, ja que no existeix estímul neurològic aferent.  Wilmore, el 1976, demostrà que “la resposta a estímuls nociceptius requereix vies neuronals intactes”.  

Totes aquestes circumstàncies s’haurien d’haver tingut en compte per a elaborar aquesta hipòtesi ja que les lesions neurològiques en el bou després del toreig són nombroses, per acció de les piques, l’estoc i el remat amb espasa i ganivet, amb seccionament de la medul·la espinal i del bulb raquidi i, per tant, amb repercussió en la resposta a l’ACTH per part del cortisol.  Per aquestes situacions no passen ni els bous retallats o torejats a la portuguesa ni els bous transportats als escorxadors, i els bous retornats als corrals no les han experimentat en la seua totalitat.  Només quan aquests son rematats i quan els bous matats als escorxadors pateixen l’atordiment i el sagnat, es donen situacions relativament semblants (la presència de les quals no han estat aclarides, però, per les persones autores de l’estudi).

A més, podem plantejar altra hipòtesi: durant la lídia es pot estar produint una insuficiència de resposta o esgotament, a través de l’escorça adrenal, a les ordres de l’hipotàlem (mitjançant la CFR) i de la hipòfisi (amb l’ACTH).  No podem oblidar que aquests animals porten generant respostes, a través dels mecanismes associats a l’estrès, des de que ixen de les explotacions ramaderes.  Com indiquen els anàlisis a cadàvers de bous torejats, els valors de potassi (baix), clorurs (disminuïts) i fòsfor (elevats), així com l’azotèmia(12), podrien indicar que la seua resposta durant el toreig, a través del cortisol, s’estiguera esgotant.  Els anàlisis de cadàvers de bous torejats a les mateixes ramaderies, sense transport ni llargues esperes, mostren nivells de cortisol més alts.  

A més, existeixen indicis que les betaendorfines retarden la descàrrega de cortisol.  Podem pensar, doncs, que en animals amb nivells de betaendorfines tan alts abans de morir, la descàrrega de cortisol ha estat frenada.

L’estudi sobre psiconeurologia i estrès del Departament de Psiquiatria de la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid estableix que “una resposta eficient a l’estrès implica que els efectes que es produeixen a l’organisme són transitoris i tolerables”.  “La reacció crònica a l’estrès s’hauria de denominar estrès crònic intermitent, ja que és una percepció estressant recurrent durant llargs períodes de temps.  Això pot portar a una situació d’esgotament emocional i físic”.  “Si els estímuls estressants es mantenen de forma recurrent durant un llarg període de temps, l’activació adrenal disminueix de forma progressiva i es produeix una disminució de la capacitat de resposta de la glàndula adrenal”.

Encara resulta més estranya l’afirmació que “el toreig estressa poc el bou”, si paràmetres que són considerats com a marcadors d’estrès a qualsevol estudi científic apareixen tan elevats en aquests animals.  Les dades, per contra, han estat completament ignorats per l’estudi d’Illera, fent cas omís de les múltiples referències d’investigacions amb tota classe d’espècies i races animals(13), incloses les vaques braves(14).  

L’utilització d’un únic paràmetre hormonal i tan voluble com el cortisol per a afirmar que el toreig estressa poc, tenint en compte la disponibilitat de la informació científica que fins ara hem aportat, representa una enorme adulteració de la resposta orgànica d’aquests animals davant de situacions d’estrès.  S’ha anunciat la publicació d’un nou estudi que mesura l’estrès en funció de la freqüència cardíaca, i la nostra resposta serà la mateixa en funció de les dades que aportem.

Després del toreig, els cadàvers dels bous mostren tots els paràmetres marcadors de l’estrès augmentats: recompte de glòbuls rojos (eritròcits); hemoglobina; recompte de glòbuls blancs (leucograma d’estrès); CPK; LDH; urea; glucosa; àcid lactàtic (lactat, acidosi metabòlica(15)); ACTH i betaendorfines.  És evident que la lídia estressa moltíssim el bou.  

EPÍLEG.  PERSONES VETERINÀRIES, TAUROMÀQUIA I BENESTAR ANIMAL.  El brau és sotmès, durant el toreig i també a altres espectacles que el converteixen en protagonista involuntari, a un terrible patiment físic i emocional.  Ens resulta impossible de comprendre que hi haja companys i companyes de professió que afirmen que torejar un bou, capllaçar-lo o lligar-li les banyes amb una corda i arrossegar-lo pels carrers, embolar-lo amb boles de foc, que llançar-lo a la mar i fer-li nedar, assetjar-lo als encierros als pobles i ciutats o torturar-lo i matar-lo amb llances com a Tordesillas, no els provoca patiment.

La tauromàquia no té justificació en cap de les seues manifestacions, ni moral, ni econòmica, ni identitària, ni científica.  Com qualsevol forma de maltractament animal.  No al segle XXI.  Crec que el dia en que aquests espectacles desapareguen, el respecte i l’empatia cap als animals serà una realitat de la que hui patim greus carències.   

Podem, com a persones veterinàries, plantejar-nos aquest tipus de qüestions?  Sens dubte.  No podem limitar les nostres crítiques als maltractaments infringits pels éssers humans als animals “de companyia”, sinó que els hem de fer extensius a la resta de les espècies.  

L’estudi al que he fet referència pot i ha de ser qüestionat amb les dades que hem aportat i que poden explicar eixa inexistent “peculiaritat” de la resposta d’aquesta raça de bòvids.  Considerem que la seua representació és errònia des d’un punt de vista científic, i no som els únics i úniques que hem arribat a aquesta conclusió: COVAC(16) de França, format per més de 1.000 veterinaris i veterinàries, i l’HSVMA(17) dels EUA ja s’han pronunciat en aquest mateix sentit. 

Les persones veterinàries tenim un compromís amb la societat, que ha de rebre informació veraç i intel·ligible per part del nostre col·lectiu.  Durant la meua intervenció, no he dit res que ho haja estat reconegut per veterinaris i veterinàries taurines.  Julio Fernández Sanz, veterinari de la Unió de Criadors de Bous de Toreig (UCTL, per les seues sigles en castellà) declarà: “cap amant de les corregudes de bous hauria de dir que el bou no pateix, perquè és un fet indiscutible i que s’ha d’assumir”.  

A totes les persones presents ací, les que en un futur formareu part de la professió veterinària i les que ja us dediqueu a ella en alguns dels múltiples camps que ens corresponen, us dic que la salut i el benestar dels animals, els nostres autèntics pacients, estan per sobre de qualsevol altra consideració.  Ens devem a ells i treballem per ells.  Els veterinaris i veterinàries no podem donar l’esquena a allò que demanda la majoria de la societat, perquè és ella la que sempre ens ha marcat el camí pel qual ha de progressar la nostra professió.  

Continuant per aquesta línia argumental, ens sembla molt qüestionable que determinats col·legis provincials, com el de Madrid, celebren la festa dels Reis a un circ amb animals, llocs on el patiment i l’explotació dels animals és evident i inútils i que han estat prohibits a moltes ciutats i països del món.  O que altre, com el de Còrdova, celebre el dia del patró a un zoo amb instal·lacions que deixen molt que desitjar, l’existència dels qual (i de tots ells) ens hem de plantejar.  

Creiem que les decisions com aquestes s’haurien de consensuar entre les persones col·legiades.  De la mateixa forma, s’hauria de debatre i consensuar la conveniència de concedir premis a persones ramaderes de bous de lídia, com va fer el Col·legi de València per iniciativa de companys i companyes d’AVATMA.  El resultat de la votació indicà que la majoria de persones col·legiades no estaven d’acord i no es tornarà a entregar aquest tipus de guardó.  Dins de la nostra professió existeix un qüestionament ètic d’aquestes pràctiques que s’ha d’analitzar.  Hui, aprofitem aquest fòrum per a demanar-ho.  

Moltes gràcies a totes i a tots i, de forma especial, al professor Tovar, degà d’aquesta facultat, per haver obert les seues portes del saber professional, per primera vegada en els quatre anys d’existència d’AVATMA, a tres persones veterinàries (Virgínia, Miguel i jo) que dediquem part del nostre temps en pro del benestar i la salut animal a l’abolició de la tauromàquia en totes i cadascuna de les seues expressions, abolició que sense dubte serà realitat qualsevol dia.  No sabem quan, però dependrà en gran mesura de les persones ací presents.  

Ja en el segle XVIII, Jeremy Bentham afirmava: “la pregunta no és si els animals poden raonar, tampoc si poden parlar, sinó: poden patir?”.  No entenem com, 300 anys després, encara hi ha veterinaris i veterinàries que ho neguen, que ho posen en dubte, que no fan res per evitar aquest patiment o que l’utilitzen per a justificar el maltractament animal, del que la tauromàquia és, per a nosaltres, un clar exponent.  

Les 80 cites en les que es sustenta aquesta ponència, estudis científics editats i publicats a diverses revistes científiques, estan a disposició de qui les sol·licite a través d’AVATMA (Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la., https://sites.google.com/site/veterinariosavatma/home). 

Moltes gràcies.  

Traducció al català: Iniciativa Animalista

———

(1) Associació de persones veterinàries abolicionistes de la tauromàquia i del maltractament animal. https://sites.google.com/site/veterinariosavatma/home

(2) Títol original en castellà: El sufrimiento del toro de lídia.  

(3) Veterinari i president d’AVATMA.

(4) ILLERA, Juan Carlos, GIL, Fernando, SILVÁN, Gema, Regulación neuroendocrina del estrés y dolor en el toro de lídia (Bous taurus l.): estudio preliminar.  A Revista Complutense de Ciencias Veterinarias, vol.2, 2007, p. 1-6. http://revistas.ucm.es/index.php/RCCV/article/viewFile/RCCV0707330001A/22583

(5) Francisco Santiesteban, Pedro Martínez Arteaga, Juan Villalón, Juan Fernández Sanz, Juan González, José Manuel Durán, Francisco Bayo Rodríguez…

(6) Sense la creu que fa de topall a les piques actuals.  Després de la punta, s’engrandien amb una forma rodona en forma de llima que obria la carn.

(7) Unió nacional de veterinaris i veterinàries taurines de Mèxic.

(8) 1987, Txernov i altres.

(9) BARTOLOMÉ RODRÍGUEZ, Daniel José, Influencia de la acidosis ruminal en la caida y el comportamiento del toro en la plaza.  Tesi doctoral, 2009.  Institut Tecnològic Agrari, Conselleria d’Agricultura i Ramaderia, Junta de Castella i LLeó, http://www.itacyl.es/opencms_wf/opencms/system/modules/es.jcyl.ita.extranet/elements/galleries/galeria_downloads/investigaciones/Web_Influencia_Acidosis_CS.pdf

(10) MAS, A., SANES, J.M., REYES, J.A., CERÓN, J.J., PALLARES, F.J., SEVA J.I., Influencia de diferentes situaciones de estrés en la actividad enzimática muscular en bovino de lídia (Bos taurus), a Anales de Veterinaria de Murcia, nª 26 (2010), p. 33-41, http://revistas.um.es/analesvet/article/viewFile/125021/117051.

MARTÍNEZ GOMÁRIZ, Francisco, Tipos de fibras en el músculo esquelético del toro bravo: su relación con la caída durante la lídia.  Universitat de Múrcia, Departament d’Anatomia i Anatomia patològica comparades.  Tesi doctoral (2001).  

AGUERA, Estrella, RUBIO, Maria Dolores, VIVO, Rafael, ESCRIBANO, Begoña Maria, MUÑOZ, Ana, VILLAFUERTE, José Luís, CASTEJÓN, Francisco, Adaptaciones fisiológicas a la lídia en el toro bravo.  Parámetros plasmáticos y musculares, a Revista Veterinaria México, nº 29 (1998), p. 399-403.

(11) LOMILLOS, J., M; ALONSO, M. E., ESCALERA, F., BARTOLOMÉ, D., GARCÍA, J. J., POSADO R., GAUDIOSO, V., Aproximación al efecto del entrenamiento sobre los gases sanguineos, el comportamiento y la caída durante la lídia,  http://www.centrotorolidia.es/opencms_wf/opencms/system/modules/es.jcyl.ita.site.torodelidia/elements/galleries/galeria_downloads/2009_Comunicacion_Zafra_JUANMA.pdf

(12) Presència en la sang de catabòlics d’origen proteic, rics en nitrogen.  

(13) MONTANÉ GIRALT, Jordi, Valoración del estrés en la captura, manejo y transporte del corzo (Capreolus capreolus).  Efecto de la acepromacina y de la cautividad.  Departament de Medicina i Cirurgia animals de la Universitat Autònoma de Barcelona.  Tesi doctoral (2002). http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/5722/jmg1de7.pdf;jsessionid=FDE9A10D8C0B2C580942DC1568541B67.tdx1?sequence=1

(14) SÁNCHEZ, J.M., CASTRO, M.J., ALONSO, M.E., GAUDIOSO, V.R., Adaptive metabolic responses in females of the fighting breed submitted to different sequences of stress stimuli. a Physiology and Behaivor, vol. 60, nº 4 (1996), p. 1.047-1.052.

(15) Kaneko (1997), Carragher (1997) i Harting (1998) consideraren que el lactat és un mesurador important de l’estrès en herbívors.

(16) Collectif des Vétérinaires pour l'Abolition de la Corrida.

(17) Humane Society Veterinary Medical Association.

Vist 1679 vegades

Opinió

RogerCastellanos

    

Joomla Template - by Joomlage.com